Visions particulars de l'handbol

Una mica d'ordre...

2009-06-14T19:06:00.018+02:00

Crec que toca ordenar totes les idees s'han anat proposant fins al moment, amb més o menys encert. Si s'hagués de posar un títol que donés sentit de conjunt als comentaris que fins ara s'han publicat referents a l'entrenament d'handbol base, aquest seria "Disseny de tasques d'entrenament". El concepte, però, implica un concepte massa ampli, i bloc només preten donar una sèrie de consells pràctics.

Fins ara, allò publicat no són més que recomanacions per dissenyar les tasques d'entrenament. Més específicament, es proposen els criteris que més en compte hauríem de tenir, al meu parer, quan agafem un paper, mirem la nostra programació i ens disposem a crear exercicis:

1- Treballar sempre amb oposició, l'element que pràcticament ens obliga a millorar. És evident, però, que dintre de l'oposició podem gestionar diferents graus de complexitat: superioritat numèrica, superioritat relativa i igualtat.

2- Treballar encadenant fases de joc, en diferentes formes metodològiques (amb el cicle natural del joc o canviant-lo, amb canvis de rol dintre les tasques...). Garantim el joc en continuïtat i treballem dintre l'estructura del nostre esport.

3- Treballar competint. Lluitant i posant-se a prova.

A partir d'ara des del bloc es preveu presentar un seguit de comentaris relacionats amb tasques de treball a pista complerta, on apareixeran recollits exercicis que provenen, molts d'ells, d'experiències viscudes a prop d'entrenadors que tenen el bon gust d'entrenar amb intensitat (Quique Gallego, Guillem Estapé...).

L'entrenador total torna a fer de les seves...

2009-06-14T16:41:00.008+02:00

Sabem que l'entrenador TOTAL, amb majúscules, continua fent de les seves. Ens deixa parats amb la seva capacitat de sol·lucionar els greus problemes que apareixen de forma imprevista amb improvisades eines. En aquesta ocasió, ens sorpren quan ha d'entrenar sense porteres. Escaneja l'entorn i l'estudia... i troba que un banc de fusta, si el posem en posició vertical, es converteix en una nova jugadora que ràpidament s'adapta a les tècniques específiques de la porteria.

Quanta sabiduria! Haurem de contentar-nos amb la contemplació d'aquesta imatge mentre esperem la segona aportació del senyor Gato pel que fa a l'entrenament de porters i porteres d'handbol. La imatge és real i pot ferir sensibilitats.

I em va trucar el Pino...

2009-05-31T15:24:00.009+02:00

I va el Pino i em truca... una de les 20 trucades que m'ha fet les últimes dues hores. Però aquesta és diferent... diu que queden 20 segons, diu que guanyem de 3, després no sé que diu perquè no l'entenc (diria que està plorant). Tallem la conversa, ell ha de celebrar-ho. Millor perquè jo tampoc puc parlar. No ploro, m'aguanto les ganes. Un minut més tard paso d'aguantar-me les ganes i trenco a plorar d'alegria. I encara hi sóc. Em sento molt feliç.

Suposo que amb el temps, d'aquí uns dies, els jugadors, els tècnics i el club en general s'adonaran del que acaba de passar. Sense desmerèixer ningú, el mèrit d'aconseguir aquest èxit des d'un club petit, d'un poble petit, és doble. Moltes felicitats des d'aquí al Roger, l'Esteban, el Joanca, el Jordi, el Sergio, l'Àlex, el Turri, el Pino, el Mario, el Sánchez, el Quim, el Pol Vallhonesta, el Josep, el Juanjo, el Salado, el Jesús, l'Uri, el Xavi i el Pol Álvarez (les úniques persones del món que poden penjar-se al coll una medalla que diu: "Campió d'Espanya cadet masculí 2009").

La Competició en l'entrenament

2008-06-24T19:56:00.020+02:00

Convenim que competir en l'entrenament és la situació més propera al joc real que podem proposar, i suposa la continuació lògica i final de la progressió en complexitat. Per tant, requereix d'un treball previ, ja que forma part d'una progressió, i de tota una sèrie d'adaptacions que ens permetin aplicar continguts de forma específica. Competir en l'entrenament pot ser en sí mateix un objectiu, però podem enriquir-ho amb altres objectius relacionats amb les tasques d'entrenament anteriors.

Així doncs, els partits han d'estar al nostre servei (condicionats). I en aquest sentit modificar el reglament és l’arma més poderosa de què disposem. El partit és sempre una bona manera de finalitzar els entrenaments. Cal, però, tenir presents un parell de consideracions: la part final de l'entrenament és on els jugadors es troben més cansats (1) i aquest fet és també un avantatge en permetren's entrenar parts finals de partit en situacions molt semblants a les reals (2).

En qualsevol cas, si volem competir en l'entrenament com a contingut en sí mateix, hem d'entendre que el partit no és l'única forma de fer-ho al nostre abast. Estarem d'acord en que 6x6 és l’expressió màxima del joc, però podem crear modificacions per menys jugadors (ser menys de 14 esportistes ja no és excusa): superioritats, inferioritats, zones prohibides que simulen la mancança d'un defensor...

De la mateixa manera, si es dóna la situació (per desgràcia no tan habitual) de disposar d'un excés de jugadors podem trobar solucions que no impliquin tenir un esportista assegut a la grada perdent temps d'experiència d'entrenament - competitiva. La següent proposta és una situació per 18 jugadors on tothom participa de forma simultània (2 porters + 2 extrems per equip + 3 equips de 4 que formen els blocs centrals i que canvien en trena)...

I si no ha de ser sempre un partit, existeixen moltes altres maneres de "competir”. Podem proposar de forma habitual reptes, juguesques, en 2x2, en 1x1, porters contra xutadors... en qualsevol dels exercicis dissenyats pels nostres entrenaments. Proposaríem la implantació, a qui encara no hagi fet, d'una "cultura de competir cada acció" (i amb la normativa proposada) per sobre de “competir” el partit.

El fet de COMPETIR

2008-04-19T02:04:00.026+02:00

Si des dels primers comentaris d'aquest blog defensem que l'entrenament ha de reproduir condicions el més semblants possible a la situació real, no podem fer altra cosa, llavors, que defensar la competició. Hom troba moltes opinions favorables a la cooperació, que alhora la contraposen a la competició... Però si no són excloents! L'esport d'equip, estarem tots d'acord, és cooperació i competició de forma simultània.

No podem despreciar l'enorme potencial EDUCATIU, amb majúscules, de la competició. És como la vida misma...S'apren guanyant i perdent (i no només guanyant o només perdent). Però alguns hauran crescut carents d'experiències en un i altre sentit, per culpa nostra. I dic per culpa nostra perquè penso que el tema supera l'estrictament esportiu, i es converteix en una discussió de caire social. Hem evitat la competició en molts casos, l'hem amagada, disfressada, apartada, de forma antinatural. Les bones idees, el treball ben fet, l'esperit de superació... tot prové de la motivació. I la motivació sorgeix davant dels reptes, i no per generació espontània. I al parlar de repte, ja estem competint. Posar-se a prova t'obliga en certa manera a tocar amb els peus a terra. T'obliga a viure en la cultura de l'esforç (quien algo quiere, algo le cuesta).

Només cal evitar les actituds malaltisses. Però, excepció feta, hem de procurar que cada situació de joc, en entrenaments i partits, sigui aprofitada. Molts pensen que en edats primerenques de l'aprenentatge del nostre esport el rendiment immediat ha d'estar en segon terme, ha de tenir una importància només relativa. Estic completament d'acord. Però una errada que es dóna sovint és confondre aquesta idea amb portar a segon terme el propi fet competitiu.

I s'ha de competir, a risc de semblar contradictori, amb independència del resultat. En aquest sentit, és molt important diferenciar entre la mancança de competició i... l'aplicació d'eines encaminades a l'assoliment d'objectius a llarg termini (continguts establerts pel procés d'ensenyament - aprenentatge) (1), el fet de repartir les quotes de protagonisme i d'experiències propi de l'handbol base (minuts per tothom) (2) o la priorització d'eficàcia sobre seguretat, que s'inverteix en la majoria de les ocasions en arribar a l'handbol de rendiment (3).

Perquè és completament cert que hem de relativitzar el resultat d'un partit en els esportistes més joves, però evitant apropar-se al sobreproteccionisme que envaeix la nostra societat. S'ha de competir cada acció, amb independència del resultat global d'un matx. Hem de procurar seguir uns objectius establerts estratègicament amb la intenció de facilitar els aprenentatges, tot i que en ocasions dificultin assolir èxits immediats. Però això últim no és excusa per deixar de lluitar cada acció (defensiva o d'atac) amb independència del tempteig. Cada acció és en si mateixa un mini-partit, un mini-enfrontament.

La idea és convertir cada moment en una experiència competitiva real. Torno a repetir que guanyar un determinat partit en categoria aleví no pot estar per sobre d'objectius d'aprenentatge. Però un cop establerts els condicionants que ens ajudin a assolir els objectius proposats (i per molt que aquests puguin dificultar el rendiment immediat i la victòria en aquell enfrontament concret) hem de lluitar per guanyar cada acció.

Un entrenador, una vegada, en una pista d'handbol, va obligar a un dels seus jugadors a llançar uns 7m fora. L'acció va ser producte de la desobediència del jugador, que va desatendre les indicacions de l'entrenador (motivades per condicionar l'assoliment d'un objectiu concret). L'entrenador no volia guanyar aquell partit? No volia guanyar aquella acció? No és aixó! Aquell entrenador simplement va prioritzar l'assoliment d'uns objectius i el seguiment d'una disciplina davant d'un resultat immediat. Però que ningú s'equivoqui, aquell entrenador era un competidor nat.

I tot aquesta parrafada perquè encara tinc pendent parlar de com aplicar la competició dins la sessió d'entrenament, l'última de les tres recomanacions.

Entrenament amb dinamisme

2008-03-20T00:14:00.032+01:00

En ocasions trobem que als nostres entrenaments els "manca ritme". Els canvis de rol de les estructures proposades als últims comentaris ho solucionen. De totes formes, tant si la nostra necessitat ve motivada per la preparació física com per les sensacions d'entrenament, podem dissenyar exercicis amb subtasques consecutives molt funcionals, però alhora inespecífics (pel que fa al cicle del joc).

M'explico: establir subtasques dintre d'un exercici que no impliquin canvi de rol (després de defensar, torno a defensar, per exemple) ajuda a augmentar la intensitat de l'entrenament, alhora que permet incidir de forma específica en continguts molt concrets. La contrapartida negativa és que alterem l'ordre de les fases del joc (i això pot ser contraproduent si els nostres jugadors són molt novells i encara no han assumit per complet l'objectiu de reconèixer-se ràpid en el rol).

Aquests exercicis es construeixen fàcilment tenint en compte la següent premisa: cal deixar "buit" l'espai d'un dels participants en dissenyar la tasca, ja que serà ocupat per un company provinent de l'acció anterior. Això pot aplicar-se tant a la defensa com a l'atac. Per exemple, si vull treballar un 2x2, puc preparar un 1x2 on l'atacant que manca prové del 2x2 anterior. Un cop iniciat es crea una cadena.

El fet d'incloure dues subtasques consecutives dins el mateix rol aporta un gran dinamisme als nostres entrenaments. Podem construir multitud de variants aplicant els canvis només a un dels rols (A, B, C, D, E), aplicant-ho tant a l'atac com a la defensa (F, G, H), treballant en igualtat numèrica (A, B, C, F), en superioritat ofensiva (D, E, H), amb igualtat a una de les zones i superioritat a l'altra (G), amb el mateix treball a les dues zones (A, B, C, D, E, F, G), amb treballs diferenciats en funció del costat on toca actuar (H), incloent jugadors amb feina fixa que no entren en les rotacions (D, E, G, H)...

Aquests models són fàcilment combinables amb alguna acció específica del nostre sistema. Per exemple, podríem iniciar els 2x2 lateral - central amb un encreuament, si és que aquest encreuament és el que ens serveix per iniciar una de les nostres accions marcades (que d'altra banda, segurament tindrà diverses possibilitats de solució en funció de si aquest encreuament inicial s'ha produït o no, i per tant, tendència de continuïtat a una o altra banda). Caldrà, però, en acabar l'exercici, treballar-ho de forma conjunta en 6x6 en condicions més "reals" amb l'intenció d'aplicar-ho.

També crec que és molt recomanable treballar freqüentment amb aquestes condicions en categoria infantil, on amb el canvi de mini-handbol a camp gran sembla alentir-se el joc (com si el joc posicional prengués tanta importància que els jugadors oblidessin, en part, la intenció de progressar i fer gol).

L'entrenador total

2008-03-19T18:54:00.007+01:00

En ocasions ens trobem amb grans entrenadors. Entrenadors de veritat. No són gaires, però existeixen. La resta de mortals ens congratulem pel simple fet de contemplar-los, intentant aprendre quelcom. Són entrenadors que davant les adversitats i els problemes es creixen, i busquen sol·lucions mentre altri es dedica a lamentar-se. Troben la resposta i l'apliquen ràpidament. Lluiten contra la "llei de Murphy". Són capaços, fins i tot, de filmar partits quan la maleïda peça que enganxa la videocàmera al trípode ha desaparegut... La imatge és real i pot ferir sensibilitats.

L'entrenament dinàmic 2 (pista completa)

2008-03-18T15:42:00.016+01:00

Seguirem amb exemples d'estructures d'exercicis que tinguin present la dinàmica de les tasques. De cadascuna de les idees poden construir-se multitud d'exercicis diferents. Ara, però, els exemples són a pista completa.

-pista completa / Contraatac i, consecutivament, replegament (1).
-pista completa / Defensa i, consecutivament, contraatac (2).
-pista completa / Atac i, consecutivament, replegament.

Aquests primers exemples són progressions dins la mateixa idea. Les dues accions consecutives (contraatac i posterior replegament) donen un lleuger avantatge a l'atacant, que pot progressar amb una línia de xut lliure. Podem incloure més continguts, com la passada de porter. També podem augmentar la complexitat de la tasca jugant en 2x1 (com a 1c, on només defensa l'acció posterior l'atacant no xutador, i preferiblement sobre la passada de contraatac directe) o 2x2 (com a 1d, on en realitat si l'atac és prou ràpid i aprofita el desequilibri del llançador pot jugar un contraatac en 2x1).

La complexitat de la tasca podria augmentar incloent jugadors fixes (un atacant, un defensor o tots dos) que no participin de les rotacions de l'estructura a cada zona de finalització. Aquests jugadors podrien tenir assignades tasques específiques del nostre sistema de joc.

Com podeu comprovar, amb la base de l'handbol a 11 (2 porters + 3 equips de 3 que juguen "trena") treballem defensa i contraatac de forma consecutiva. Podem construir multitud de variants incloent jugadors de recolçament en la zona de transició (i per tant, prohibint el bot), iniciant les accions defensives des de posicions molt avançades (1/2 camp) per simular replegament, augmentant el número de participants, incloent-hi normes com llançador torna a atacar (i així sempre atac en superioritat)...

Aquestes tasques són adaptables a pistes de mini-handbol, on realment poden ser molt útils. Ajuden als joves jugadors a entendre els cicles del joc, l'encadenament de fases (recordeu que un dels objectius prioritaris del curs de monitor és "Reconèixer-se com a defensor o atacant").

Pensant ja en etapes cadets i juvenils, també són exercicis útils des del punt de vista de la preparació física. Controlant el temps d'execució mig per cada acció (en superioritat o igualtat), el número de participants, el ritme... podem amb petites adaptacions encabir l'exercici en el model clàssic / mètode que ens convingui (continu variable, intervàlic curt...).

La detección del portero

2008-03-05T20:37:00.009+01:00

Todos los “enfermos” del balonmano podemos disponer de multitud de artículos y ponencias sobre porteros. No voy a descubrir nada nuevo, creo, si hablo sobre el entrenamiento del portero en la iniciación, pero si plantearé una serie de puntos clave, para mí, de cara al entrenamiento en estas edades. Puntos clave que se irán publicando en posteriores comentarios.

Las edad de iniciación a menudo es entre infantiles y cadetes, aunque lo ideal sería detectar y trabajar con nuestros porteros y porteras desde alevines. Será preciso plantear una relación de objetivos y contenidos para el entrenamiento de nuestros porteros y porteras, pero permitidme una reflexión…

¿Tenemos porteros y porteras con los que trabajar?

DETECCIÓN DEL PORTERO

En categorías alevines e infantiles os bien aseguro, y es una gran responsabilidad, que será portero o portera quien vosotros, entrenadores, queráis. Es muy difícil que un jugador nos diga: “señor entrenador, yo quiero ser portero”. Estaría bien, ¿no? Y que además fuese muy bueno. Pero la realidad es distinta.

- ¿Pongo al gordito?
- ¿Pongo al más alto y con problemas de coordinación?
- ¿Pongo al bueno?

A pesar de la importancia que damos a la portería, a la última cuestión normalmente se contesta que también es un buen jugador de campo. Lo importante es provocar situaciones que motiven que los porteros aparezcan: si sabemos observar aparecerán seguro.

Tienen que sentirse importantes ante el resto de los jugadores, que los jugadores de campo tengan castigos que los porteros eluden o, aun mejor, que los jugadores reciban castigos causados por las paradas de los porteros. Pero es importante que los objetivos que deben conseguir los porteros sean alcanzables.

También es importante conseguir que de cada 3 lanzamientos, 2 sean paradas. Deben intervenir en numerosas ocasiones, para ser conscientes de lo cruciales que son sus intervenciones. Para eso podemos poner dificultades a los jugadores. Pero, a mi forma de ver, las dificultades deben ser reales, y me explico: particularmente no creo que sea bueno establecer un entrenamiento con pelotas de plástico para que el portero pare más, puesto que no son tontos ni tontas, y saben que ese balón no se lo encontrarán ni en el resto de entrenamientos ni mucho menos en los partidos.

Con estas herramientas, y alguna mas, en breve alguien os dirá eso de “¡Quiero ser portero!” y si el / la que os lo dice ha pasado por las pruebas anteriores… seguro que será bueno / buena. ¡A partir de ahí a trabajar!

RUBÉN GALINDO

L'entrenament dinàmic

2008-01-07T00:24:00.012+01:00

Seguiré deixant anar el meu "rotllo" mentre esperem una col·laboració del Sr. Gato en forma de consells pel que fa a l'entrenament de porters, i que serà degudament publicat en un o més comentaris (els que calguin). Així doncs, trobo que ja hem parlat força sobre el nivell d'oposició, un dels ingredients que conformen un exercici i que recomano que, exceptuant situacions especials, mai sigui 0. És el torn de la dinàmica de la tasca.

En parlar de la dinàmica de la tasca ens referim a les fases del joc que implica, a l'encadenament entre defensa i contraatac o entre atac i replegament. Si recordem els objectius proposats al llibre de text del Curs de Monitor Català d'Handbol: "Reconèixer-se defensor quan la pilota està en possessió de l'equip contrari" / "Reconèixer-se atacant quan la pilota està en possessió del propi equip".

Ningú hauria d'entendre, doncs, que l'entrenament del contraatac de forma aïllada suposa tenir en compte la dinàmica de la tasca que des d'aqui es recomana. Cap de les fases o subfases del joc, treballada en exclusiva, funciona amb canvis de rol. La nostra recomanació implica entrenar defensa i atac de forma simultània i consecutiva (i per tant, encadenada).

Ni tan sols és necessari disposar de pista completa per entrenar tenint en compte la consideració d'establir canvis de rol. Algunes possibilitats serien, entre d'altres:

-1/2 pista / Atac i, consecutivament, defensa (1).
-1/2 pista / Defensa i, consecutivament, atac (2).
-1/2 pista / Atac i, consecutivament, defensa i atac (3).
-1/2 pista / Defensa i, consecutivament, atac i defensa.

A l'últim gràfic, a tall d'exemple, l'estructura proposada implica jugar consecutivament en ATAC un 2x1 en zona lateral, en DEFENSA un 1x1 en zona central i en ATAC un 2x1 en zona lateral contrària, on l'esportista torna a la filera. Els únics jugadors fixes (no acolorits) són els defensors de zones laterals que, tot seguit, ataquen l'1x1 centrat rebent pilota de la filera.

Aquestes possibilitats no són exercicis en sí mateixos. Són plantilles, estructures on encabir els nostres treballs més específics, els continguts on cada entrenador creu que ha de filar més prim. Algunes són molt senzilles. D'altres, més complexes, requereixen dels esportistes l'hàbit de treballar en aquestes condicions de constants canvis de rol. Resulta evident que, per treballar en condicions de canvis de rol constants necessitem introduir les propostes de forma progressiva. En el proper comentari proposarem exemples a pista sencera.

Mig atacant

2008-01-05T16:22:00.000+01:00

Un parell de comentaris enrere feiem un llistat obert de formes de limitar l'acció defensiva per proporcionar a l'atac un lleuger avantatge. Potser l'atac resulta més motivant que la defensa per jugadors i entrenadors... però després estarem tots d'acord en la importància de la defensa i el rendiment que podem treure del seu entrenament.

Així doncs, com podem construir lleugeres limitacions de les tasques ofensives, afavorint la feina de la defensa com a pas previ al treball en igualtat de condicions? Aqui va un altre llistat obert, el de possibilitats que dificulten l'atac:

-Enclaustraments. En introduir conceptes nous o noves tasques en el nostre entrenament no podem esperar resultats immediats. Per evitar "desajustaments" en les primeres progressions d'exercicis podem construir gàbies pels pivots, claustres d'on no poden sortir, més o menys grans en funció de les nostres necessitats. De la mateixa manera, podem establir normatives d'espais útils i espais prohibits per determinats atacants, dificultant les així col·laboracions entre atacants en forma d'encreuament, bloqueig, etc. Resulta útil fer servir cinta adhesiva de colors per fer marques a terra.

-Limitacions en el cicle de pasos. El reglament és força generós amb el posseïdor de la pilota: 3'' + 3 pasos + cicle de bot + 3 pasos + 3''... Qualsevol modificació que redueixi les possibilitats del cicle de pasos limitarà a l'atacant (sense bot, a 2 pasos, només 1'' abans de passiu...).

-Reducció de l'espai.

-Limitacions temporals. Podem establir com a norma un temps limitat per finalitzar les accions proposades. Afavorirà la tasca defensiva sobretot si es combina amb alguna altra de les modificacions del llistat.

Progressions amb blocs de treball

2008-01-04T15:48:00.000+01:00

Genèricament pot dir-se que les progressions es construeixen seguint una tendència general (la d'avançar), però no d'una forma linial, sinó adaptant-se contínuament als requeriments del procés d'ensenyament - aprenentatge. S'han de fer tant pasos endavant com pasos enrere cada vegada que es detectin mancances específiques.

Transportem la idea a una situació molt més específica: les progressions dels exercicis en funció del nivell d'oposició. Sabem que els nivells d'oposició avançaran per aquest ordre: superioritat, superioritat relativa i igualtat numèrica. Però també sabem que no és tan senzill com dedicar unes sessions a cadascun d'aquests elements en l'ordre que hem establert. A més, cal recordar que els nivells d'oposició són només un dels ingredients per dissenyar una tasca, i que no són un contingut en sí mateixos. Haurem, doncs, d'encabir i adaptar la progressió en dificultat dels nivells d'oposició a cadascun dels continguts que tinguem planificat treballar.

Apareixen diverses qüestions. Quant de temps requereix cada nivell d'oposició? Quantes sessions fan falta per enllaçar dos nivells d'oposició entre ells? Podem progressar durant una única sessió per tots ells? Podem dedicar sessions en exclusiva a un dels elements? Quan tornem enrere? Quant temps invertim en tot el procés? El procés finalitza mai? Déu n'hi do. Donant voltes a aquestes qüestions vaig arribar a la conclusió que havia de fer-me un favor a mi mateix i facilitar-me la feina, simplificar-la. Amb aquesta intenció vaig establir uns blocs de treball que adapto al contingut que tinc intenció de treballar:

1x(0+1) a 1x1
1x(0+1) a 1x1 a 2x2
1x1 a 2x2

1x(0+1) a 2x1
1x(0+1) a 2x1 a 3x2
2x1 a 3x2

2x1 a 2x(1+1)
2x1 a 2x(1+1) a 2x2
2x(1+1) a 2x2

2x(1+1) a 2x2

2x(1+1) a 2x2 a 3x3
2x2 a 3x3

2x(1+1) a 3x(2+1)
2x(1+1) a 3x(2+1) a 3x3
3x(2+1) a 3x3

Aquests blocs (o "plantilles" a sobre de les quals crear activitats d'entrenament") no són fixes, poden modificar-se i combinar-se. A tall d'exemple, fent servir com a referència un dels blocs de treball i amb les penetracions successives iniciades pel lateral com a contingut...

A partir del 3x3, vaig renunciar a seguir proposant "plantilles" d'exercicis. Crec que la majoria de situacions es solucionen en 2x2 i 3x3, i que en conseqüència el següent pas és encabir aquests elements (treballats prèviament de forma aïllada) directament en el 6x6.

Mig defensor

2008-01-03T15:43:00.000+01:00

En una progressió d'exercicis, entre el 2x1 (1 defensor) i el 2x2 (2 defensors) caldria fer servir un defensor i mig. Així mateix, el pas previ a treballar l'1x1 com a contingut no seria l'1x0, ja que hem descartat entrenar sense oposició, sinó l'1 contra mig defensor. A nivell teòric és fàcil de defensar, però... com podem construir mig defensor?

No podem dir-li a un esportista que defensi només al 50% de les seves capacitats, ja que ni seria real ni ho podriem controlar. Hem d'introduir defensors al 100%, però amb hàndicaps que dificultin la seva feina, facilitant de passada la tasca de l'atacant. Podria dissenyar-se a l'inversa, limitant la feina ofensiva, si els objectius fossin de millora en defensa.

Tot seguit mostrem una llista amb possibilitats per limitar la tasca d'un esportista, afavorint al seu oponent (sempre present, ja que hem proposat evitar entrenar contra 0), i que suposen una eina per fer servir entre la superioritat i la igualtat numèrica: el mig defensor.

-Limitació física o motriu. Tothom en alguna ocasió ha fet que un defensor tingui les mans a l'esquena (alerta! perill pel canell en cas de caure). Altres formes serien: pilota adaptada a dues mans, defensor en bot, defensor d'esquenes, dos companys agafats de la mà (o de les dues mans) que conformarien un únic defensor...

-Inici de l'acció defensiva fóra de la línia de xut. Per tant, el defensor porta d'inici un desavantatge i serà un rival fàcil de fintar, si és el cas. Mireu el gràfic:

-Ampliació de l'espai. Si l'acció que pretenem millorar la treballem, abans que amb les condicions reals, amb gran amplitud d'espais, estem afavorint clarament la tasca de l'atacant.

-Tasca prèvia a l'acció defensiva, dins el mateix espai. Un altre que tothom a fet servir en un o altre moment. Poden ser senzilles indicacions com seure a terra i aixecar-se abans de defensar, anar a "tocar" una marca a terra o un con (inici fóra de línia de xut), gir complet previ a la defensa, petita feina física tipus abdominals o flexions de braços...

-Tasca prèvia a l'acció defensiva, en un espai diferent. Si proposem una tasca on estiguin enllaçades dues accions de joc consecutives, l'esportista arribarà desequilibrat a la 2a acció la majoria de les vegades. Simplement cal dissenyar les rotacions dels canvis de rol. Alguns exemples:

Algunes de les limitacions ho són en un grau més elevat que d'altres, de manera que podrien establir una gradació de limitacions per dificultat que possibilités filar més prim en les progressions d'exercicis.

Els nivells d'oposició

2008-01-01T23:49:00.001+01:00

L'handbol es defineix per oposició, es juga contra un altre. L'oposició és l'element que ens fa millorar, allò que ens obliga a prendre decisions i en funció del que triem una opció d'entre totes les possibilitats del joc. No tindria sentit, doncs, entrenar sense un element que per força ha de ser present, i que a més condiciona les nostres accions. Entrenar contra ningú només té sentit en situacions molt concretes:

-En l'escalfament (1): on l'objectiu no és millorar en cap conducta de joc concreta, sinó preparar el nostre organisme per la pràctica posterior.

-En tasques de millora tècnica, amb consideracions (2): només en les primeres progressions dels exercicis, ja que al joc real les tècniques s'executen amb oposició.

-En les tasques de preparació física d'orientació genèrica, general o dirigida (3).

-En activitats d'etapes primerenques (4): que ajuden a millorar continguts d'handbol de forma indirecta, ja que complementen (en el millor dels casos) l'educació física de base que els nostres joves esportistes reben a l'escola.

Fins aquí les excepcions. La resta de continguts han d'entrenar-se amb oposició. Hem de considerar, però, que la qüestió metodològica ens obliga a anar progressant en complexitat, i que la igualtat numèrica és una situació força complexa com per presentar-la en primer lloc. La solució per començar a entrenar amb oposició, però amb situacions senzilles, passa per la superioritat numèrica.

En aquest sentit, anar del 2x1 al 2x2 suposa una progressió senzilla que respecta tant la qüestió metodològica com la premisa d'entrenar sempre contra un altre. Però el graó qualitatiu existent entre una i altra tasca és norme, i aconsella trobar-ne una altra activitat intermitja. Busquem una superioritat numèrica "relativa", un 2x(1+1).

La idea és la igualtat numèrica, però introduïnt un hàndicap a un dels defensors. D'aquesta forma l'atac tindria un cert avantatge, però no tan gran com el fet de jugar en superioritat. Així doncs, la progressió en els nivells d'oposició és: superioritat - 2x1 / superioritat relativa - 2x(1+1) / igualtat - 2x2.

La superioritat relativa és l'eina que ens permet passar amb suavitat d'un graó a l'altre, alhora que ens ajuda a dissenyar noves tasques d'entrenament.

Finalitzaré el post amb una petita puntualització. Les activitats d'entrenament desenvolupades en superioritat o superioritat relativa constitueixen l'escenari perfecte on treballar continguts de tàctica individual, ja que impliquen multitud de situacions de presa ràpida de decisions entre dues o més intencions.

Puntualització minsa

2007-12-31T00:49:00.002+01:00

Hem acabat dient que per dissenyar un exercici calia prendre moltes decisions: espai gran o petit, ample o profund, en superioritat numèrica o en igualtat, sense canvis de rol o amb canvis (i de quin tipus), sense modificacions reglamentàries o amb elles (i quines), afegint o no limitacions temporals... Cal recordar que totes aquestes qüestions, que conformen una llista que podria ser molt més llarga, s'han de resoldre en un o altre sentit en funció de l'objectiu proposat.

Si encertem en totes o moltes d'aquestes decisions que prenem al crear una tasca, haurem construït un context idoni que ens ajudarà en l'acció pedagògica, que provocarà l'aparició de respostes en la direcció que l'ensenyant ha considerat adequada. Trobo que segurament em repeteixo ("Els ingredients de la recepta", "L'entorn d'aprenentatge"), però m'agradaria exposar la idea de forma suficientment clara abans de continuar.

Al meu parer, de totes aquestes petites qüestions trobem 3 que gairebé sempre s'han de resoldre en el mateix sentit (i sobretot, específicament en categoria infantil). No estic introduint condicionants a l'entrenament en etapa infantil, únicament exposo un llistat curt de recomanacions, al meu parer útils en qualsevol categoria.

- Entrenar sempre amb oposició
- Entrenar sempre encadenant fases
- Entrenar sempre competint

Aquestes recomanacions no són la "panacea", no ens faran guanyar partits de forma automàtica. Requereixen de molta constància per arribar a convertir-se en aprenentages significatius, en conductes integrades pels esportistes en la seva forma de jugar. No són una recepta màgica, però suposen una "garantia de mínims". Intentaré aprofundir en cadascun dels punts en propers comentaris.

7 o 8...

2007-12-30T01:29:00.001+01:00

L'entrenador arriba al seu nou club, primer dia d'entrenament. Un home amb bigoti li comenta que aquells vailets d'allà són el seu equip. L'entrenador està nerviós, vol donar una bona impressió als nois. Els jugadors són més aviat baixets i semblen poca cosa, tímids. Un dels més petits s'apropa i es presenta. Es diu Guifré. Només són 7 o 8, alguns encara estan de vacances... L'entrenador no xerra gaire estona, de vegades s'entrebanca quan parla en català. Les presentacions justes i a entrenar. No sap que 7 o 8 anys després s'enrecordarà perfectament d'aquest primer entrenament i d'aquest primer exercici (l'1 contra 0+1, tot un clàssic).

- Va, nois! L'atacant surt d'aquí i el defensor surt d'allà. En carrera i a fer gol. Ah!... i no es pot botar, eh? Vinga, som-hi!

El primer fa gol, el segon també. I el tercer. En fan 7 o 8 de seguits. Fins que un noi roset i mes grandot reparteix un parell de "fabes". I tornem-hi que no ha estat res. Els nois no paren de còrrer, i fa la pinta que estan fent quelcom que els agrada moltíssim. L'entrenador ja està encara més motivat, els nois li contagien. Un altre amb cabell ros, més primet i ràpid, ja ha fet 7 o 8 gols.

-Ei, ei! Tu de què jugues?
-No sé. De lateral o de pivot. També de porter.

Uns 7 o 8 entrenaments després ja seran 7 o 8 jugadors més. El que encara no saben, però, és que 7 o 8 anys més tard continuaran entrenant sempre amb tantes ganes (i amb 7 o 8 amics més, si no faig curt). Pel camí s'hauran endut algunes decepcions... però no tantes com 7 o 8.

Como la vida misma...

En ocasions apareixen "fornades" de jugadors especials. Petita dedicatòria a una fornada especial. Perquè mai ningú ha dit que l'handbol sigui just.

Els ingredients de la recepta

2007-12-29T00:02:00.001+01:00

Havíem dit que calia controlar certs paràmetres que, apareixent o no (i controlant en quin grau apareixien), conformaven un entorn que facilitava l'aparició de les conductes que preteniem entrenar. Aconseguir-ho deu ser la hòstia. Aquests paràmetres són els ingredients d'una recepta. Estic segur, però, que dues persones diferents, fent servir els mateixos ingredients, farien plats amb diferents gustos.

Quins són els ingredients que hem d'utilitzar, doncs, per fer exercicis d'entrenament? Quins són els elements d'una tasca que els entrenadors podem controlar amb facilitat i que condueixen l'activitat cap a una o altra acció? Continuaré ajudant-me de l'exemple del passa i va. En la meva opinió, aquests són dels més importants (això no és un llistat tancat i hermètic! permet modificacions i ampliacions):

L'espai on desenvolupem l'exercici - I (amplitud i profunditat)
Hem de procurar a l'exercici un espai amb suficient profunditat, ja que voldrem encabir 2 línies defensives. I les qüestions metodològiques ens recorden que la progressió que facilita l'aprenentatge és d'espais grans a espais petits, tant en amplada com en profunditat.

L'espai on desenvolupem l'exercici - II (permeabilitat entre zones establertes)
Podríem marcar a terra una línia o fer servir la de 9m com a límit pel defensor avançat, diferenciant així dos espais impermeables només pel que fa als defensors. La progressió de la tasca deixaria llibertat de moviments a la defensa.

El nivell d'oposició (igualtat, inferioritat o superioritat numèrica)
En principi podria tractar-se d'un 2x1, apareixent el pivot per realitzar el passa i va obligadament pel davant del defensor endarrerit, dintre del seu camp visual, i treballant la presa de decisions posterior. La progressió de la tasca podria decantar-se cap a l'ampliació de participants, però encara en superioritat numèrica 3x2 o 4x3, o cap a la igualtat numèrica 2x2.

La dinàmica de la tasca (fases del joc implicades)
Si l'exercici ja s'ha treballat en una altra sessió i és prou conegut pels jugadors, pot integrar-se dintre d'un altre exercici més "gran". M'explico: pot formar part d'una tasca d'encadenament de fases tipus contraatac a 11. També podríem contemplar la possibilitat de donar sortida a l'acció en forma de contraatac, sempre en funció de l'èxit defensiu. Inclús l'estructura dels canvis de rol es podria dissenyar seguint l'estructura lògica del joc (defensa, contraatac, atac, replegament).

La presència o no de limitacions temporals
Si l'activitat no és excessivament complexa podríem incloure limitacions temporals que obliguin als jugadors a "buscar" l'acció amb velocitat, i sota una certa pressió (trobo positiu entrenar amb condicions que ens apropin a la realitat de la competició).

L'aplicació de modificacions reglamentàries
Les modificacions del reglament suposen sempre una eina valuosa. De fet, les limitacions temporals, per exemple, ja són una modificació de la norma. Defensors sense contacte (només línies de passada), passades només en bot, obligació de recepció del pivot prèvia a gol... poden servir com a exemple de modificacions reglamentàries que afavoreixen l'aparició del passa i va com a conducta de col·laboració ofensiva.

En tot cas, no tots aquests elements han d'aparèixer dins la mateixa activitat. S'utilitzaran de forma aïllada o en combinació, progressant en dificultat dintre de cadascun d'ells, tornant enrere periòdicament per poder seguir avançant.

L'excusa (basat en una història real...)

2007-12-28T01:54:00.003+01:00

Hi havia una vegada un jugador d'handbol mediocre. De ben jovenet, quan feia poc que era sènior, va decidir deixar de jugar. S'esforçava, no fallava als entrenaments, escoltava els entrenadors. Però mai va deixar de ser un jugador normalet. La seva curta vida esportiva va quedar marcada per alguns dels seus entrenadors més que per altres. Els entrenadors amb criteri i capacitat pedagògica van arribar massa tard. Ja no hi havia res a fer, no hi havia remei.

Ell no tenia la culpa de no ser un bon jugador. Va passar-se hores i hores d'entrenament fintant ninots de fusta. Pot sonar a broma, però és cert. Un dels seus entrenadors els va fer construir a un "manetes" amic seu, i va fer dedicar un dels entrenaments a pintar-los de color blau. La preparació física d'aquell equip era bona, i la posàven en pràctica cada cop que s'havia de moure aquell coi de ninots amb base metàl·lica. Alguns tenien els dos braços aixecats. D'altres només un. Alguns, fins i tot, semblaven defensar llançaments de cadera amb les mans a l'alçada dels malucs.

En poc temps, aquell jugador va sentir-se hàbil, fintava aquella mena d'espantaocells amb facilitat. El problema eren els partits: els defensors es movien (cabrons!). Així no hi havia manera. Se'ls veia a la cara que tenien la intenció de barrar-li el pas... i sovint ho feien. Així, ell explicava que no va ser culpa seva no ser un bon jugador.

La veritat és que la història feia pudor d'excusa, i potser ho era. Altres jugadors de la seva generació van viure experiències competitives i d'entrenament similars a les seves, i van acabar jugant considerablement bé. D'altres, tot s'ha de dir, ho feien encara pitjor. Potser la feina dels entrenadors no influeix tant com ens pensem i allò innat és el que realment marca la trajectòria d'un jugador. O potser no. O potser no és tan senzill com una cosa o l'altra. Hi ha tota una escala de grissos.

Pseudo - filosofia. Como la vida misma...

Petit homenatge a Jou i Pedro, grans entrenadors i millors persones i amics. Tots dos, persones que deixen marca i records bons i perdurables. Moltes gràcies!

L'entorn d'aprenentatge

2007-12-27T12:24:00.003+01:00

Si sabem que no podem gestionar de forma directa l'acció motriu dels nens (ells són els que corren, salten, prenen decisions... fallen i encerten), per què tenim la percepció que la nostra feina és important? Realment podem incidir en la seva motricitat? Realment podem incidir en la seva intencionalitat? Jo crec que sí. La pregunta és, doncs: a través de quin mecanisme? De quina eina disposem?

L'entrenador és el responsable de dissenyar els exercicis. L'entrenador crea situacions, ambients manipulats de forma expressa per afavorir l'aprenentatge. I aquest aprenentatge pot ser tant d'accions motrius concretes (tècniques) com de conductes favorables als nostres objectius (intencions tàctiques). Així, les activitats proposades tenen un poder real: si estan correctament dissenyades pautaran l'acció de l'esportista. Un disseny erroni, en canvi, podria provocar l'aparició d'accions fins i tot contràries als nostres objectius. En certa manera col·loquem marges, límits entre els quals ha de desenvolupar-se l'acció de l'esportista.

El disseny d'una tasca requereix de nosaltres un esforç previ d'anàlisi. Hem d'observar i trobar quines són les condicions que afavoreixen l'aparació d'una conducta, per després reproduir-les a la pista durant l'entrenament. Si analitzem, per exemple, un MTB de col·laboració ofensiva com el passa i va s'evidencien una sèrie de circunstàncies que gairebé sempre són presents: 2 defensors a diferent profunditat, compromís de camp visual d'un d'ells, diverses opcions de continuïtat en l'acció... Un exercici que intenti millorar el passa i va hauria de tenir presents tots o alguns d'aquests elements. Les qüestions metodològiques ens aconsellen dissenyar una progressió on l'aparició dels elements sigui gradual.

Crear exercicis, dissenyar tasques, implica gestionar l'entorn d'aprenentatge. I aquesta gestió podria definir-se com la capacitat per reconèixer les condicions que provoquen l'aparició de les conductes que ens interesen (1) i la capacitat per reproduir-les mitjançant el control de certs paràmetres (2).

L'espurna

2007-12-26T11:59:00.000+01:00

Como la vida misma... Arran d'aquella ocasió en què el sempre brillant Miquel Moragas va solucionar un problema que jo trobava complicat, vaig decidir posar-me a pensar en la forma de dissenyar i portar a la pràctica tasques d'entrenament pròpies. Trobava que recòrrer als llibres d'exercicis amb 1010 receptes màgiques era del tot inespecífic. Crec que les idees han de néixer d'una necessitat particular, i molts segurament estareu d'acord. El problema, doncs, és ser capaç de crear un nou exercici que tingui influència directa sobre el comportament motriu i tàctic dels jugadors.

Fa 10 o 12 anys un nen benjamí saltava a peu canviat en el moment del llançament. El monitor li deia que havia de fer-ho al revés, fent servir l'altra cama per l'últim recolçament. El vailet ho entenia, i ho intentava un cop i un altre. Però l'acció es tornava espontània, lluny d'un control totalment conscient: el seu cos no trobava la necessitat de realitzar un canvi en el patró motor. La verbalització, eina sovint sobrevalorada, no resultava gaire útil. En Moragas, no sé si amb la intenció de deixar-me bocabadat, li va treure al petit jugador la sabatilla del peu dret.

Voilà! El noi, que era dretà, va començar a saltar amb el peu esquerre. El seu cervell va decidir que era molt incòmode realitzar l'últim impuls abans del salt, el més potent, amb el peu descalçat. De forma instantània i automàtica, sense un procés d'adequació perllongat en el temps, el jove handbolista havia superat el seu "problema". La òstia! En lloc de parlar i parlar sense parar, el què tindríem que haver fet des del principi era preparar unes condicions en l'entorn que en certa manera "obliguessin" al nen a realitzar l'acció en la forma desitjada. Allò era l'espurna que encenia la meva motivació, latent, per fer-me entrenador.

"Adapti's i apliqui's a qualsevol altre acció, tècnica o tàctica" semblava dir el prospecte de la medecina que en Moragas oferia. Pràcticament s'obria davant meu una nova perspectiva. Cada exercici suposava un repte. El repte era crear un escenari, un context artificial i controlat, que guiés les accions motrius cap a les nostres pretensions. Primer de forma gairebé inconscient, després prenent consciència, i per últim oferint alternatives vàlides durant l'execució per evitar construir una simple mecanització.

Moltes gràcies, Miquel!