L'espurna

Como la vida misma... Arran d'aquella ocasió en què el sempre brillant Miquel Moragas va solucionar un problema que jo trobava complicat, vaig decidir posar-me a pensar en la forma de dissenyar i portar a la pràctica tasques d'entrenament pròpies. Trobava que recòrrer als llibres d'exercicis amb 1010 receptes màgiques era del tot inespecífic. Crec que les idees han de néixer d'una necessitat particular, i molts segurament estareu d'acord. El problema, doncs, és ser capaç de crear un nou exercici que tingui influència directa sobre el comportament motriu i tàctic dels jugadors.

Fa 10 o 12 anys un nen benjamí saltava a peu canviat en el moment del llançament. El monitor li deia que havia de fer-ho al revés, fent servir l'altra cama per l'últim recolçament. El vailet ho entenia, i ho intentava un cop i un altre. Però l'acció es tornava espontània, lluny d'un control totalment conscient: el seu cos no trobava la necessitat de realitzar un canvi en el patró motor. La verbalització, eina sovint sobrevalorada, no resultava gaire útil. En Moragas, no sé si amb la intenció de deixar-me bocabadat, li va treure al petit jugador la sabatilla del peu dret.

Voilà! El noi, que era dretà, va començar a saltar amb el peu esquerre. El seu cervell va decidir que era molt incòmode realitzar l'últim impuls abans del salt, el més potent, amb el peu descalçat. De forma instantània i automàtica, sense un procés d'adequació perllongat en el temps, el jove handbolista havia superat el seu "problema". La òstia! En lloc de parlar i parlar sense parar, el què tindríem que haver fet des del principi era preparar unes condicions en l'entorn que en certa manera "obliguessin" al nen a realitzar l'acció en la forma desitjada. Allò era l'espurna que encenia la meva motivació, latent, per fer-me entrenador.

"Adapti's i apliqui's a qualsevol altre acció, tècnica o tàctica" semblava dir el prospecte de la medecina que en Moragas oferia. Pràcticament s'obria davant meu una nova perspectiva. Cada exercici suposava un repte. El repte era crear un escenari, un context artificial i controlat, que guiés les accions motrius cap a les nostres pretensions. Primer de forma gairebé inconscient, després prenent consciència, i per últim oferint alternatives vàlides durant l'execució per evitar construir una simple mecanització.

Moltes gràcies, Miquel!