diumenge, 14 de juny del 2009

Una mica d'ordre...


Crec que toca ordenar totes les idees s'han anat proposant fins al moment, amb més o menys encert. Si s'hagués de posar un títol que donés sentit de conjunt als comentaris que fins ara s'han publicat referents a l'entrenament d'handbol base, aquest seria "Disseny de tasques d'entrenament". El concepte, però, implica un concepte massa ampli, i bloc només preten donar una sèrie de consells pràctics.

Fins ara, allò publicat no són més que recomanacions per dissenyar les tasques d'entrenament. Més específicament, es proposen els criteris que més en compte hauríem de tenir, al meu parer, quan agafem un paper, mirem la nostra programació i ens disposem a crear exercicis:

1- Treballar sempre amb oposició, l'element que pràcticament ens obliga a millorar. És evident, però, que dintre de l'oposició podem gestionar diferents graus de complexitat: superioritat numèrica, superioritat relativa i igualtat.

2- Treballar encadenant fases de joc, en diferentes formes metodològiques (amb el cicle natural del joc o canviant-lo, amb canvis de rol dintre les tasques...). Garantim el joc en continuïtat i treballem dintre l'estructura del nostre esport.

3- Treballar competint. Lluitant i posant-se a prova.

A partir d'ara des del bloc es preveu presentar un seguit de comentaris relacionats amb tasques de treball a pista complerta, on apareixeran recollits exercicis que provenen, molts d'ells, d'experiències viscudes a prop d'entrenadors que tenen el bon gust d'entrenar amb intensitat (Quique Gallego, Guillem Estapé...).

L'entrenador total torna a fer de les seves...


Sabem que l'entrenador TOTAL, amb majúscules, continua fent de les seves. Ens deixa parats amb la seva capacitat de sol·lucionar els greus problemes que apareixen de forma imprevista amb improvisades eines. En aquesta ocasió, ens sorpren quan ha d'entrenar sense porteres. Escaneja l'entorn i l'estudia... i troba que un banc de fusta, si el posem en posició vertical, es converteix en una nova jugadora que ràpidament s'adapta a les tècniques específiques de la porteria.


Quanta sabiduria! Haurem de contentar-nos amb la contemplació d'aquesta imatge mentre esperem la segona aportació del senyor Gato pel que fa a l'entrenament de porters i porteres d'handbol. La imatge és real i pot ferir sensibilitats.

diumenge, 31 de maig del 2009

I em va trucar el Pino...


I va el Pino i em truca... una de les 20 trucades que m'ha fet les últimes dues hores. Però aquesta és diferent... diu que queden 20 segons, diu que guanyem de 3, després no sé que diu perquè no l'entenc (diria que està plorant). Tallem la conversa, ell ha de celebrar-ho. Millor perquè jo tampoc puc parlar. No ploro, m'aguanto les ganes. Un minut més tard paso d'aguantar-me les ganes i trenco a plorar d'alegria. I encara hi sóc. Em sento molt feliç.
L
Suposo que amb el temps, d'aquí uns dies, els jugadors, els tècnics i el club en general s'adonaran del que acaba de passar. Sense desmerèixer ningú, el mèrit d'aconseguir aquest èxit des d'un club petit, d'un poble petit, és doble. Moltes felicitats des d'aquí al Roger, l'Esteban, el Joanca, el Jordi, el Sergio, l'Àlex, el Turri, el Pino, el Mario, el Sánchez, el Quim, el Pol Vallhonesta, el Josep, el Juanjo, el Salado, el Jesús, l'Uri, el Xavi i el Pol Álvarez (les úniques persones del món que poden penjar-se al coll una medalla que diu: "Campió d'Espanya cadet masculí 2009").

dimarts, 24 de juny del 2008

La Competició en l'entrenament

L
Convenim que competir en l'entrenament és la situació més propera al joc real que podem proposar, i suposa la continuació lògica i final de la progressió en complexitat. Per tant, requereix d'un treball previ, ja que forma part d'una progressió, i de tota una sèrie d'adaptacions que ens permetin aplicar continguts de forma específica. Competir en l'entrenament pot ser en sí mateix un objectiu, però podem enriquir-ho amb altres objectius relacionats amb les tasques d'entrenament anteriors.

Així doncs, els partits han d'estar al nostre servei (condicionats). I en aquest sentit modificar el reglament és l’arma més poderosa de què disposem. El partit és sempre una bona manera de finalitzar els entrenaments. Cal, però, tenir presents un parell de consideracions: la part final de l'entrenament és on els jugadors es troben més cansats (1) i aquest fet és també un avantatge en permetren's entrenar parts finals de partit en situacions molt semblants a les reals (2).

En qualsevol cas, si volem competir en l'entrenament com a contingut en sí mateix, hem d'entendre que el partit no és l'única forma de fer-ho al nostre abast. Estarem d'acord en que 6x6 és l’expressió màxima del joc, però podem crear modificacions per menys jugadors (ser menys de 14 esportistes ja no és excusa): superioritats, inferioritats, zones prohibides que simulen la mancança d'un defensor...

L
De la mateixa manera, si es dóna la situació (per desgràcia no tan habitual) de disposar d'un excés de jugadors podem trobar solucions que no impliquin tenir un esportista assegut a la grada perdent temps d'experiència d'entrenament - competitiva. La següent proposta és una situació per 18 jugadors on tothom participa de forma simultània (2 porters + 2 extrems per equip + 3 equips de 4 que formen els blocs centrals i que canvien en trena)...


I si no ha de ser sempre un partit, existeixen moltes altres maneres de "competir”. Podem proposar de forma habitual reptes, juguesques, en 2x2, en 1x1, porters contra xutadors... en qualsevol dels exercicis dissenyats pels nostres entrenaments. Proposaríem la implantació, a qui encara no hagi fet, d'una "cultura de competir cada acció" (i amb la normativa proposada) per sobre de “competir” el partit.

dissabte, 19 d’abril del 2008

El fet de COMPETIR


Si des dels primers comentaris d'aquest blog defensem que l'entrenament ha de reproduir condicions el més semblants possible a la situació real, no podem fer altra cosa, llavors, que defensar la competició. Hom troba moltes opinions favorables a la cooperació, que alhora la contraposen a la competició... Però si no són excloents! L'esport d'equip, estarem tots d'acord, és cooperació i competició de forma simultània.

No podem despreciar l'enorme potencial EDUCATIU, amb majúscules, de la competició. És como la vida misma...S'apren guanyant i perdent (i no només guanyant o només perdent). Però alguns hauran crescut carents d'experiències en un i altre sentit, per culpa nostra. I dic per culpa nostra perquè penso que el tema supera l'estrictament esportiu, i es converteix en una discussió de caire social. Hem evitat la competició en molts casos, l'hem amagada, disfressada, apartada, de forma antinatural. Les bones idees, el treball ben fet, l'esperit de superació... tot prové de la motivació. I la motivació sorgeix davant dels reptes, i no per generació espontània. I al parlar de repte, ja estem competint. Posar-se a prova t'obliga en certa manera a tocar amb els peus a terra. T'obliga a viure en la cultura de l'esforç (quien algo quiere, algo le cuesta).

Només cal evitar les actituds malaltisses. Però, excepció feta, hem de procurar que cada situació de joc, en entrenaments i partits, sigui aprofitada. Molts pensen que en edats primerenques de l'aprenentatge del nostre esport el rendiment immediat ha d'estar en segon terme, ha de tenir una importància només relativa. Estic completament d'acord. Però una errada que es dóna sovint és confondre aquesta idea amb portar a segon terme el propi fet competitiu.

I s'ha de competir, a risc de semblar contradictori, amb independència del resultat. En aquest sentit, és molt important diferenciar entre la mancança de competició i... l'aplicació d'eines encaminades a l'assoliment d'objectius a llarg termini (continguts establerts pel procés d'ensenyament - aprenentatge) (1), el fet de repartir les quotes de protagonisme i d'experiències propi de l'handbol base (minuts per tothom) (2) o la priorització d'eficàcia sobre seguretat, que s'inverteix en la majoria de les ocasions en arribar a l'handbol de rendiment (3).

Perquè és completament cert que hem de relativitzar el resultat d'un partit en els esportistes més joves, però evitant apropar-se al sobreproteccionisme que envaeix la nostra societat. S'ha de competir cada acció, amb independència del resultat global d'un matx. Hem de procurar seguir uns objectius establerts estratègicament amb la intenció de facilitar els aprenentatges, tot i que en ocasions dificultin assolir èxits immediats. Però això últim no és excusa per deixar de lluitar cada acció (defensiva o d'atac) amb independència del tempteig. Cada acció és en si mateixa un mini-partit, un mini-enfrontament.

La idea és convertir cada moment en una experiència competitiva real. Torno a repetir que guanyar un determinat partit en categoria aleví no pot estar per sobre d'objectius d'aprenentatge. Però un cop establerts els condicionants que ens ajudin a assolir els objectius proposats (i per molt que aquests puguin dificultar el rendiment immediat i la victòria en aquell enfrontament concret) hem de lluitar per guanyar cada acció.


Un entrenador, una vegada, en una pista d'handbol, va obligar a un dels seus jugadors a llançar uns 7m fora. L'acció va ser producte de la desobediència del jugador, que va desatendre les indicacions de l'entrenador (motivades per condicionar l'assoliment d'un objectiu concret). L'entrenador no volia guanyar aquell partit? No volia guanyar aquella acció? No és aixó! Aquell entrenador simplement va prioritzar l'assoliment d'uns objectius i el seguiment d'una disciplina davant d'un resultat immediat. Però que ningú s'equivoqui, aquell entrenador era un competidor nat.

I tot aquesta parrafada perquè encara tinc pendent parlar de com aplicar la competició dins la sessió d'entrenament, l'última de les tres recomanacions.