Si sabem que no podem gestionar de forma directa l'acció motriu dels nens (ells són els que corren, salten, prenen decisions... fallen i encerten), per què tenim la percepció que la nostra feina és important? Realment podem incidir en la seva motricitat? Realment podem incidir en la seva intencionalitat? Jo crec que sí. La pregunta és, doncs: a través de quin mecanisme? De quina eina disposem?
L'entrenador és el responsable de dissenyar els exercicis. L'entrenador crea situacions, ambients manipulats de forma expressa per afavorir l'aprenentatge. I aquest aprenentatge pot ser tant d'accions motrius concretes (tècniques) com de conductes favorables als nostres objectius (intencions tàctiques). Així, les activitats proposades tenen un poder real: si estan correctament dissenyades pautaran l'acció de l'esportista. Un disseny erroni, en canvi, podria provocar l'aparició d'accions fins i tot contràries als nostres objectius. En certa manera col·loquem marges, límits entre els quals ha de desenvolupar-se l'acció de l'esportista.
El disseny d'una tasca requereix de nosaltres un esforç previ d'anàlisi. Hem d'observar i trobar quines són les condicions que afavoreixen l'aparació d'una conducta, per després reproduir-les a la pista durant l'entrenament. Si analitzem, per exemple, un MTB de col·laboració ofensiva com el passa i va s'evidencien una sèrie de circunstàncies que gairebé sempre són presents: 2 defensors a diferent profunditat, compromís de camp visual d'un d'ells, diverses opcions de continuïtat en l'acció... Un exercici que intenti millorar el passa i va hauria de tenir presents tots o alguns d'aquests elements. Les qüestions metodològiques ens aconsellen dissenyar una progressió on l'aparició dels elements sigui gradual.
Crear exercicis, dissenyar tasques, implica gestionar l'entorn d'aprenentatge. I aquesta gestió podria definir-se com la capacitat per reconèixer les condicions que provoquen l'aparició de les conductes que ens interesen (1) i la capacitat per reproduir-les mitjançant el control de certs paràmetres (2).
El disseny d'una tasca requereix de nosaltres un esforç previ d'anàlisi. Hem d'observar i trobar quines són les condicions que afavoreixen l'aparació d'una conducta, per després reproduir-les a la pista durant l'entrenament. Si analitzem, per exemple, un MTB de col·laboració ofensiva com el passa i va s'evidencien una sèrie de circunstàncies que gairebé sempre són presents: 2 defensors a diferent profunditat, compromís de camp visual d'un d'ells, diverses opcions de continuïtat en l'acció... Un exercici que intenti millorar el passa i va hauria de tenir presents tots o alguns d'aquests elements. Les qüestions metodològiques ens aconsellen dissenyar una progressió on l'aparició dels elements sigui gradual.
Crear exercicis, dissenyar tasques, implica gestionar l'entorn d'aprenentatge. I aquesta gestió podria definir-se com la capacitat per reconèixer les condicions que provoquen l'aparició de les conductes que ens interesen (1) i la capacitat per reproduir-les mitjançant el control de certs paràmetres (2).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada