Hi havia una vegada un jugador d'handbol mediocre. De ben jovenet, quan feia poc que era sènior, va decidir deixar de jugar. S'esforçava, no fallava als entrenaments, escoltava els entrenadors. Però mai va deixar de ser un jugador normalet. La seva curta vida esportiva va quedar marcada per alguns dels seus entrenadors més que per altres. Els entrenadors amb criteri i capacitat pedagògica van arribar massa tard. Ja no hi havia res a fer, no hi havia remei.
Ell no tenia la culpa de no ser un bon jugador. Va passar-se hores i hores d'entrenament fintant ninots de fusta. Pot sonar a broma, però és cert. Un dels seus entrenadors els va fer construir a un "manetes" amic seu, i va fer dedicar un dels entrenaments a pintar-los de color blau. La preparació física d'aquell equip era bona, i la posàven en pràctica cada cop que s'havia de moure aquell coi de ninots amb base metàl·lica. Alguns tenien els dos braços aixecats. D'altres només un. Alguns, fins i tot, semblaven defensar llançaments de cadera amb les mans a l'alçada dels malucs.
En poc temps, aquell jugador va sentir-se hàbil, fintava aquella mena d'espantaocells amb facilitat. El problema eren els partits: els defensors es movien (cabrons!). Així no hi havia manera. Se'ls veia a la cara que tenien la intenció de barrar-li el pas... i sovint ho feien. Així, ell explicava que no va ser culpa seva no ser un bon jugador.
La veritat és que la història feia pudor d'excusa, i potser ho era. Altres jugadors de la seva generació van viure experiències competitives i d'entrenament similars a les seves, i van acabar jugant considerablement bé. D'altres, tot s'ha de dir, ho feien encara pitjor. Potser la feina dels entrenadors no influeix tant com ens pensem i allò innat és el que realment marca la trajectòria d'un jugador. O potser no. O potser no és tan senzill com una cosa o l'altra. Hi ha tota una escala de grissos.
Pseudo - filosofia. Como la vida misma...
Petit homenatge a Jou i Pedro, grans entrenadors i millors persones i amics. Tots dos, persones que deixen marca i records bons i perdurables. Moltes gràcies!
Ell no tenia la culpa de no ser un bon jugador. Va passar-se hores i hores d'entrenament fintant ninots de fusta. Pot sonar a broma, però és cert. Un dels seus entrenadors els va fer construir a un "manetes" amic seu, i va fer dedicar un dels entrenaments a pintar-los de color blau. La preparació física d'aquell equip era bona, i la posàven en pràctica cada cop que s'havia de moure aquell coi de ninots amb base metàl·lica. Alguns tenien els dos braços aixecats. D'altres només un. Alguns, fins i tot, semblaven defensar llançaments de cadera amb les mans a l'alçada dels malucs.
En poc temps, aquell jugador va sentir-se hàbil, fintava aquella mena d'espantaocells amb facilitat. El problema eren els partits: els defensors es movien (cabrons!). Així no hi havia manera. Se'ls veia a la cara que tenien la intenció de barrar-li el pas... i sovint ho feien. Així, ell explicava que no va ser culpa seva no ser un bon jugador.
La veritat és que la història feia pudor d'excusa, i potser ho era. Altres jugadors de la seva generació van viure experiències competitives i d'entrenament similars a les seves, i van acabar jugant considerablement bé. D'altres, tot s'ha de dir, ho feien encara pitjor. Potser la feina dels entrenadors no influeix tant com ens pensem i allò innat és el que realment marca la trajectòria d'un jugador. O potser no. O potser no és tan senzill com una cosa o l'altra. Hi ha tota una escala de grissos.
Pseudo - filosofia. Como la vida misma...
Petit homenatge a Jou i Pedro, grans entrenadors i millors persones i amics. Tots dos, persones que deixen marca i records bons i perdurables. Moltes gràcies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada