El fet de COMPETIR

Si des dels primers comentaris d'aquest blog defensem que l'entrenament ha de reproduir condicions el més semblants possible a la situació real, no podem fer altra cosa, llavors, que defensar la competició. Hom troba moltes opinions favorables a la cooperació, que alhora la contraposen a la competició... Però si no són excloents! L'esport d'equip, estarem tots d'acord, és cooperació i competició de forma simultània.

No podem despreciar l'enorme potencial EDUCATIU, amb majúscules, de la competició. És como la vida misma...S'apren guanyant i perdent (i no només guanyant o només perdent). Però alguns hauran crescut carents d'experiències en un i altre sentit, per culpa nostra. I dic per culpa nostra perquè penso que el tema supera l'estrictament esportiu, i es converteix en una discussió de caire social. Hem evitat la competició en molts casos, l'hem amagada, disfressada, apartada, de forma antinatural. Les bones idees, el treball ben fet, l'esperit de superació... tot prové de la motivació. I la motivació sorgeix davant dels reptes, i no per generació espontània. I al parlar de repte, ja estem competint. Posar-se a prova t'obliga en certa manera a tocar amb els peus a terra. T'obliga a viure en la cultura de l'esforç (quien algo quiere, algo le cuesta).

Només cal evitar les actituds malaltisses. Però, excepció feta, hem de procurar que cada situació de joc, en entrenaments i partits, sigui aprofitada. Molts pensen que en edats primerenques de l'aprenentatge del nostre esport el rendiment immediat ha d'estar en segon terme, ha de tenir una importància només relativa. Estic completament d'acord. Però una errada que es dóna sovint és confondre aquesta idea amb portar a segon terme el propi fet competitiu.

I s'ha de competir, a risc de semblar contradictori, amb independència del resultat. En aquest sentit, és molt important diferenciar entre la mancança de competició i... l'aplicació d'eines encaminades a l'assoliment d'objectius a llarg termini (continguts establerts pel procés d'ensenyament - aprenentatge) (1), el fet de repartir les quotes de protagonisme i d'experiències propi de l'handbol base (minuts per tothom) (2) o la priorització d'eficàcia sobre seguretat, que s'inverteix en la majoria de les ocasions en arribar a l'handbol de rendiment (3).

Perquè és completament cert que hem de relativitzar el resultat d'un partit en els esportistes més joves, però evitant apropar-se al sobreproteccionisme que envaeix la nostra societat. S'ha de competir cada acció, amb independència del resultat global d'un matx. Hem de procurar seguir uns objectius establerts estratègicament amb la intenció de facilitar els aprenentatges, tot i que en ocasions dificultin assolir èxits immediats. Però això últim no és excusa per deixar de lluitar cada acció (defensiva o d'atac) amb independència del tempteig. Cada acció és en si mateixa un mini-partit, un mini-enfrontament.

La idea és convertir cada moment en una experiència competitiva real. Torno a repetir que guanyar un determinat partit en categoria aleví no pot estar per sobre d'objectius d'aprenentatge. Però un cop establerts els condicionants que ens ajudin a assolir els objectius proposats (i per molt que aquests puguin dificultar el rendiment immediat i la victòria en aquell enfrontament concret) hem de lluitar per guanyar cada acció.

Un entrenador, una vegada, en una pista d'handbol, va obligar a un dels seus jugadors a llançar uns 7m fora. L'acció va ser producte de la desobediència del jugador, que va desatendre les indicacions de l'entrenador (motivades per condicionar l'assoliment d'un objectiu concret). L'entrenador no volia guanyar aquell partit? No volia guanyar aquella acció? No és aixó! Aquell entrenador simplement va prioritzar l'assoliment d'uns objectius i el seguiment d'una disciplina davant d'un resultat immediat. Però que ningú s'equivoqui, aquell entrenador era un competidor nat.

I tot aquesta parrafada perquè encara tinc pendent parlar de com aplicar la competició dins la sessió d'entrenament, l'última de les tres recomanacions.